Visita guiada a "Jean-Luc Godard", amb Valentín Roma

Jean-Luc Godard (París, 1930 – Rolle, Suïssa, 2022) ocupa un lloc central a la història del cinema i als debats de l'art i del pensament visual contemporanis. Amb un catàleg d'almenys dues-centes peces fílmiques i de vídeo, a més d'abundants escrits, entrevistes i obres plàstiques, la seva producció és una de les més imponents i decisives dels darrers cent anys. 

Godard ens ha mostrat que les imatges poden ser eines d'obertura i relació, de comparació i anàlisi; que les idees, en el cinema, funcionen millor com a punt d'arribada que de partida, i que les pel·lícules no haurien de convertir-se en canals per circular amb elles sinó en projeccions que permetin pensarles. Qualsevol pràctica o reflexió sobre la forma, usos i abast de les imatges avui ha de passar per ell. 

D'entre els cineastes de la seva generació, segurament és el que va fixar-se en el passat recent amb més tenacitat. Els traumes de la Segona Guerra Mundial i dels camps d'extermini, la constatació d'una humanitat amenaçada a escala desconeguda per la violència bèl·lica, marquen la seva filmografia des del seu primer curtmetratge, Opération 'béton' (1954–55) a la seva última obra acabada en vida, Film annonce du film "Drôles de guerres" (1er tournage) (2022).

Quan va evocar el que li va suposar veure imatges de la guerra civil espanyola sobre una pantalla de cinema a la França de principi dels anys cinquanta, encara commocionada per l'horror de la dècada anterior i dessagnada per les guerres colonials, Godard va parlar d'una "fraternitat de les metàfores". En la seva concepció del paper que les imatges estan cridades a acomplir, aquestes es relacionen entre si com formes pensants i tenen la capacitat de rebel·lar-se contra l'opressió. «El text fa la llei. Avui no són, de cap manera, les imatges les que fan les lleis, se'ls pot posar qualsevol comentari: són dòcils, són amables [...] És amb els discursos que els tirans continuen embrutint i servint-se de la gent». 

D'aquí que sigui associant insòlitament fragments d'imatges i sons com es va proposar intervenir, gairebé sempre de manera polèmica, en els conflictes del seu temps: Algèria, Vietnam, Palestina, Iugoslàvia. "Una pel·lícula és un fusell teòric i un fusell és una pel·lícula pràctica. Afortunadament, no duc fusell perquè soc tan miop que dispararia als meus amics; amb una pel·lícula tinc la impressió de ser menys miop". 

Insubmís en dos països per la seva doble negativa a servir l'exèrcit francès i fer el servei militar a Suïssa, conèixer només indirectament la guerra no li va impedir reflexionar-hi com segurament cap altre cineasta. La seva gran meditació sobre la història del segle XX i la capacitat historiogràfica de les pel·lícules, les Histoire(s) du cinéma (1987– 1998), planteja una equació les incògnites de la qual són la guerra i el cinema. Aquell treball monumental el va fer concloure que «des del punt de vista de la història de l'art, el segle XX és la guerra dels cent anys». 

Fins al darrer moment, que cridava a «deixar de confiar en els milers de milions de diktats de l'alfabet i tornar la seva llibertat a les incessants metamorfosis i metàfores d'un llenguatge necessari i vertader, va considerar que la producció crítica de noves imatges exigia una refundació radical que, a falta d'un altre nom, va anomenar muntatge. "Una imatge, fins i tot una icona, no fa la guerra. És, abans que res, una relació cap a l'altre".