Presentació de la publicació "Canòdrom Meridiana"

El Canòdrom Meridiana va ser durant dècades un espai singular dins el paisatge urbà de Barcelona. Inaugurat als anys seixanta, en plena expansió de la ciutat cap al nord, l'edifici es va implantar com una peça moderna, gairebé futurista (projectat pels arquitectes Antoni Bonet Castellana i Josep Puig i Torné), al límit entre barris populars i grans infraestructures viàries. La seva silueta allargada, amb grades suspeses i línies netes de formigó, parlava d'una època en què l'arquitectura també volia ser espectacle.

A finals dels anys noranta, quan es van fer aquestes fotografies (1995–1996), el Canòdrom ja vivia els seus últims temps d'activitat regular. Les curses de llebrers, que havien atret públic durant anys, entraven en una fase de decadència silenciosa. L'ambient era el d'un lloc que encara funcionava, però amb una sensació clara de provisionalitat, com si el futur ja estigués decidit però ningú no hagués donat encara l'ordre definitiva de tancar.

El Canòdrom no era només un espai d'oci; era també un punt de trobada social molt concret. El públic que l'omplia tenia perfils reconeixibles: habituals fidels, gent gran, apostadors metòdics, treballadors del recinte, criadors i cuidadors dels gossos. Tot seguia una litúrgia precisa: l'espera, la cursa breu i intensa, el comentari posterior, la següent aposta. En aquest ritme repetitiu, gairebé hipnòtic, el temps semblava circular.

El Canòdrom de la Meridiana no és només un edifici ni un esport ja extingit a la ciutat. És un fragment de Barcelona que parla del pas del temps, de les perifèries, dels rituals quotidians i de tot allò que, sense fer gaire soroll, acaba desapareixent.

A càrrec de Lídia Moreno