Conferència 'Pretèrit plusquamperfet. Reacció, melancolia i nostàlgia', amb Alicia Valdés i Santiago López-Petit

Si a Capitalist Realism Fisher diagnosticava el malestar com un símptoma estructural de l'època —una mena de depressió col·lectiva que emergeix de la impossibilitat d'imaginar alternatives al capitalisme—, en el seu últim curs comença a esbossar-se una genealogia del desig que no només ha estat inhibit, sinó també instrumentalitzat. La subjectivitat postcapitalista ja no està simplement atrapada en la falta de futur, sinó en una repetició espectral d'un passat que no ha existit mai.

Des d'aleshores, aquest malestar ha estat analitzat i conceptualitzat com a melancolia política, i realitza una operació ideològica: la de tornar a un temps anterior —una edat daurada, un ordre perdut, una estabilitat ontològica— com a única manera de suportar el present. Aquesta melancolia no és només un estat afectiu, sinó una estructura política que bloqueja el conflicte quan el fixa en la imatge d'una pèrdua irreparable. En comptes d'obrir camins cap a la transformació, se sutura el malestar amb relats regressius, embellits, compensatoris.

El criptobro, que confon l'autonomia amb l'acumulació digitalitzada de capital simbòlic, i l'incel, que invoca una masculinitat primordial amputada per la modernitat, són símptomes d'aquesta captura. Tots dos encarnen, de manera deformada i paradoxal, la nostàlgia d'un ordre —sexual, econòmic, social— que es presenta com a natural, però que en realitat és una ficció restauradora. La melancolia esdevé així un mode de subjectivació: una manera d'habitar el malestar sense possibilitat de superació, en la qual el subjecte es veu privat de desig propi i el reemplaça per una aspiració mimètica al poder perdut.

Enfront d'això, una exigència compartida: polititzar el malestar sense recaure a estetitzar-lo ni a patologitzar-lo. Obrir espais on el dolor no derivi en ressentiment, sinó en pregunta. On el dol no es torni fetitxe, sinó treball d'imaginació. Potser, com apuntava Fisher, el desig postcapitalista encara no té nom perquè està sent avortat constantment per formes melancòliques de subjectivació. Però si queda res d'aquest desig, és precisament el fet que encara fereix.

Com deia Proust, "el veritable paradís és el paradís que hem perdut". Però potser allò postcapitalista només pot començar quan renunciem a recuperar-lo