Conferència 'La reinvenció de Prometeu. Potència i imaginació', amb Belén Gopegui i Valentín Roma

La derrota del comunisme no només va significar la dissolució d'una ideologia, sinó la caiguda del somni prometeic que va travessar la modernitat: la pèrdua de la fe en una transformació total de la societat humana. La tasca de construir un desig postcapitalista, en aquest sentit, està inseparablement lligada a la reinvenció d'aquest somni, no com una repetició nostàlgica, sinó com un projecte propi i obert, capaç de reconfigurar la possibilitat de futur.

Prometeu, figura del robatori del foc, ha estat recodificat. El seu gest emancipador ha estat absorbit per la lògica neoliberal i avui apareix com a farsa: ja no es roba el foc per il·luminar el comú, sinó per monetitzar-ne la combustió. La imaginació, que en un altre temps va ser potència creadora, s'ha transformat en una estratègia d'escalabilitat, i el futur, en una start-up fallida. Aquest desplaçament és precisament on es xifra la urgència d'una reapropiació del mite. Ja no es tracta d'una tècnica despolititzada, sinó d'una tècnica al servei de l'esdeveniment, del moment rupturista que obre un nou horitzó.

Com assenyala Rancière en la seva lectura de Txèkhov, l'ordre es perpetua a través del "rumrumeig de la servitud", en què res no canvia perquè ningú desitja canviar. La imaginació, doncs, no és simplement la capacitat de crear, sinó la capacitat d'intentar alguna cosa que encara no sabem com fer, d'obrir l'espai per a un futur encara no visible. Sortir del temps rectilini de la servitud, com assenyala Badiou, implica habitar l'esdeveniment: aquest moment de ruptura que trenca la continuïtat del present i obre el que semblava tancat.

En aquest tall, es configuren noves estructures de sentiment, en la clau proposada per Raymond Williams: intuïcions col·lectives que antecedeixen la forma política, però que ja contenen en si l'energia del que vindrà. Si el capitalisme se sosté sobre l'administració afectiva del temps, el projecte popular té la capacitat de crear condicions sensibles per desitjar una altra cosa, per obrir l'espai al que encara no hem après a anomenar.

Robar el foc, sí. Però, sobretot, robar el temps: la capacitat d'interrompre la lògica del capital, de reconfigurar la nostra relació amb el futur, el desig i l'acció.