Cicle 'Seguint el sol. Destapant la mirada'

A "El joc de saber mirar" —text publicat el gener de 1967 a la revista Cavall Fort—, Antoni Tàpies convidava el públic lector a exercitar la mirada com a pràctica per assolir una comprensió més profunda, amb «el cor obert», d'allò que ens envolta. L'artista insistia en la necessitat d'una mirada entrenada més enllà de la immediatesa: una mirada capaç d'eixamplar el "camp de la nostra visió» i, en conseqüència, el «nostre coneixement".

"Mireu, mireu a fons! I deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar a dintre vostre el que ens ofereix la mirada (…). És un joc. Però jugar no vol dir fer les coses "perquè sí". (…) Jugant… jugant, fem créixer el nostre esperit, ampliem el camp de la nostra visió, del nostre coneixement. Jugant… jugant, diem coses i n'escoltem, despertem aquell qui s'ha adormit, ajudem a veure aquell qui no en sap o aquell a qui han tapat la vista".

Per a Tàpies, aquest joc implicava un despertar de la consciència que no només permetia aprofundir en l'experiència de l'obra d'art, sinó també transformar la nostra relació amb els objectes quotidians i, en última instància, amb la mateixa experiència de viure.

La polèmica que anys més tard va envoltar la seva obra Mitjó pot llegir-se, en aquest sentit, com un cas paradigmàtic de corrupció de la mirada: una mirada condicionada per jerarquies culturals, prejudicis de classe, nocions de gust i lectures polítiques contingents. Inicialment concebuda per a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya el 1991, la peça fou rebutjada pel Patronat del museu i pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Anys més tard, l'artista decidí realitzar-la finalment —amb unes dimensions menors— i instal·lar-la al terrat de la Fundació Antoni Tàpies, com s'anomenava llavors.

Amb aquest gest reivindicava allò que és aparentment insignificant —un mitjó foradat— i refermava la seva actitud irreverent envers els criteris de legitimitat dominants en aquella època. Si, per a alguns, l'obra simbolitzava allò que és indigne de representar la cultura catalana, per a d'altres obria la possibilitat d'una mirada menys normativa, capaç de reconèixer la densitat poètica i política de la quotidianitat. El debat no concernia només l'objecte artístic, sinó també les maneres d'habitar un museu i les expectatives que l'opinió pública hi projectava.

Quantes maneres hi ha d'habitar una institució cultural? Qui les estableix? Quines pràctiques, cossos o sensibilitats hi tenen cabuda, i quines en queden fora? El cas del Mitjó esdevé, així, emblemàtic per pensar fins a quin punt la mirada institucional —i també la nostra— pot expandir-se o, al contrari, quedar fixada per convencions sovint invisibles.

Recollint aquestes preguntes, la tercera edició de Seguint el sol proposa entendre el museu com un espai porós, travessat per tensions, relacions i possibilitats. Inspirant-se en aquell "joc de saber mirar", el cicle planteja un entrenament de la percepció que vol ampliar la mirada fins a transformar-la en escolta i experiència compartida.

Prendre el Mitjó com a punt de partida no implica convertir-lo en tema, sinó en actitud: mirar més enllà de l'aparença immediata, reconèixer el potencial simbòlic del que és quotidià i estirar-ne els fils imaginaris fins a detectar-ne els ecos fora de la institució. Seguint el ritme solar que dona nom al cicle, les propostes convidades desborden els formats convencionals de producció i recepció i assagen altres maneres d'estar al museu: pràctiques que es construeixen des de la fricció, el contacte i la presència, i que posen en joc maneres diverses de percebre, escoltar i compartir espai.

Així, la paraula encarnada guia el recorregut per les entranyes del museu, els sons que no sonen obren la possibilitat d'una partitura pausada i la matèria es proposa com a força activa amb capacitat d'agència. Amb la vista destapada, el públic esdevé part d'un ritual col·lectiu en diversos actes, d'un joc seriós que, des de la terrassa del museu, ressona fins a nous espais encara per imaginar.

Carolina Ciuti

La programació i la curadoria de la tercera edició del cicle Seguint el sol són a càrrec de Carolina Ciuti.

La gràfica del programa i el calendari de navegació solar són una proposta dels dissenyadors Ignasi Ayats i Ana Habash mentre que les il·lustracions són obra d'Eduard Sales.

Sessions programades:

· Dissabte, 21 de març de 2026, a les 12 h: blanca arias

· Dissabte, 18 d'abril de 2026, a les 12 h: Laura Llaneli

· Dissabte, 16 de maig de 2026, a les 12 h: Blanca Tolsá i Albert Tarrats

· Dissabte, 19 de juny de 2026, a les 19 h: Raquel G. Ibáñez

· Dissabte, 19 de setembre de 2026, a les 19 h: Anna Irina Russell

· Dissabte, 17 d'octubre de 2026, a les 12 h: rae teitelbaum

· Dissabte, 21 de novembre de 2026, a les 12 h: Mireia Molina Costa

· Dissabte, 12 de desembre de 2026, a les 12 h: Ariadna Guiteras